blog

Bonobo: “Migration”

Take an input an let it work in other places

El sisè album d’estudi del productor de Brighton és una lliçó de mestratge, que demostra una gran convicció d’idees, perfeccionisme de detalls i gran resolució tècnica en executar-les. Se l’esperava amb expectativa, després de deixar el llistó molt alt amb “The North Borders” (Ninja Tune, 2013), i no ha decebut. Bonobo entra per la porta gran del 2017, penjant el cartell de “Sold out” per partida doble, tant a la seva cita de Madrid com a la barcelonina del Razzmatazz 1, prevista pel 15 de març, demostrant que els seus seguidors estan ansiosos per comprovar com “migra” el contingut, del dispositiu reproductor al directe.

Migration” és un àlbum de solvència i serenitat, somiador en gran part de la dotzena de temes que el componen. Emotivitat és la paraula que els travessa per gruix o per finesa. S’hi mou a cavall entre el so orgànic i l’electrònic, acuradament amalgamada per la veu i una instrumentació analògica decidida i sense complexos. Un desplegament generós de bateria, piano, guitarra, baix, arranjaments orquestrals, instruments de corda i seccions de vent embolcallen o es contraposen al beat tecnològic en un joc intricat de contrapartides. Les primeres notes de “Migration”són definitòries. Un sampler repetitiu serveix de base a un teixit de contrapunts de piano que dóna pas a la propulsió jazzística, genuïna marca de la casa. No en va, “Animal Magic” (Tru Thoughts, 2000), el primer treball de Bonobo, va cridar l’atenció a la gent de Ninja Tune .Aleshores treballaven, entre altres, amb The Cinematic Orchestra per aconseguir una sonoritat definitòria de segell. Des de llavors, Bonobo ha estat un dels seus elements clau, en una nòmina engrandida per Actress, Romare, Falty DL, Illum Sphere, The Invisible…En aquest sentit, “Migration” és, d’entrada, un homenatge a l’experimentació del “beat interromput”, al qual el segell es va consagrar en els seus inicis.

El nou treball del productor britànic arriba quatre anys després de “The North Borders” (Ninja Tune, 2013), àlbum d’enorme repercussió que el va fer girar durant un any i mig per una trentena de països de quatre continents fins acumular una audiència total de gairebé dos milions de persones. “Migration” és la conseqüència, la reflexió i l’aprofitament creatiu de la vida rutilant d’un DJ. Neix de l’alienant “loop” d’aeroport-hotel-sessió-hotel-avió-nova destinació, repetit de ciutat en ciutat. En aquestes circumstàncies qualsevol indicador particular arriba a desdibuixar-se en situacions, experiències, noms i entorns del tot canviants; una voràgine impossible de processar. En les seves pròpies paraules, “Migration” és un “estudi de les persones i dels llocs”, amb un clar afany de contrast i provatura que declara com a la intencionalitat principal de l’àlbum: “es interessant veure com a una persona agafa una influència d’una part del món i es mou amb aquesta influència per afectar una altra part del món. Amb el temps, les identitats dels llocs evolucionen”. Una voluntat de contrast que es comprova en el vídeo clip que acompanya “Kerala”, el primer single de l’àlbum. El títol és el nom de l’estat indi que voreja el Mar d’Aràbia, conegut per les seva extensió de platges paradisíaques on “Déu hi té el seu reialme”. Aquest eslògan turístic es transforma en les imatges d’una dona sota els efectes d’un atac d’ansietat en un parc d’una ciutat occidental. La peça és pertorbadora i obsessiva, editada concatenant fragments repetits a la “stop-and-go”.

A la sensació volàtil i fugissera de no pertànyer a cap lloc durant un període perllongat de temps, Bonobo hi oposa aprofitar els moments que van aconseguir cridar la seva atenció. La predisposició és captar els eufòrics sense menysprear altres estats anímics. “Inputs” que són sensacions, enregistrades mentalment o en un dispositiu, bolcades per experimentar com es transformen en altres indrets, en altres entorns. Una ambiciosa descripció de sentiments humans migrats d’un lloc a un altre del planeta, bocins de realitat i experiència que apareixen aïllats del context original en què van impressionar. A “Migration”, hi ha tota mena d’enregistraments de camp: la remor de les aspes giratòries d’un “steam boat” a Nova Orleans, el soroll del centrifugat d’una assecadora en una bugaderia d’Atlanta, un ascensor de l’aeroport de Hong Kong, el so del detector de barres en passar un producte per la caixa registradora d’un 7 Eleven de qualsevol ciutat, la pluja apaivagada de Seattle…

Després de tres anys voltant pel món, sense residència fixa, la majoria de les idees incloses a “Migration” es van testar durant la seva residència al club Output de Brooklyn, com ara l’“Outlier”, que figura com a un dels títols de l’àlbum, un concepte extret de l’estadística, que es defineix com allò imprevist que apareix en una mostra. Una idea que es va transformar en la primera edició d’una convocatòria “fora de lloc”, en acte comissariat pel mateix Bonobo, que va reunir Romare, Throwing Snow, Gilles Peterson i Maya Jane Coles, entre d’altres, el 12 de març de l’any passat al Tobacco Dock de Londres. Mentre feia xup xup “Migration”, Bonobo va canviar la ciutat de Nova York (“un entorn sorollós i estressant”) per Los Angeles, una altra ciutat plena de gent migrada, però amb més opcions espaioses i de tranquil·litat.

El so del charango (popularitzat per Manu Chao) i les percussions andines són recurrents en temes com “Grains”, “Break Apart” i “Kerala”, mentre que, l’exotisme de la musicalitat Gnawa i els seus samplers vocals ajuden a argumentar la motivació de l’autor a titular “Migration” al seu nou treball. La idea és correcte, plenament justificada. Va reunir a col·laboradors de diverses procedències, escollits entre artistes que combinen el so orgànic i l’electrònica, destinats a vehicular la veu humana en el seu concepte de dislocació: el canadenc Michael Milosh, el 50% de Rhye, duet d’R&B resident a L.A, per a “Break Apart”; l’australià Nick Murphy (aka Chet Faker) per a “No Reason”, Nicole Miglis del grup de Florida (EUA) Hunderd Waters per a “Surface”, i la banda Innov Gnawa, col·lectiu liderat per l’expatriat Samir LanGus, originari de Fes (El Marroc), va servir per embastar “Bambro Koyo Ganda”.

Però l’autèntica migració s’ha de buscar en el sentit digital del terme, més exactament en aquest concepte aplicat a la telemàtica: “migrar”, procés consistent a fer que les dades i les aplicacions existents funcionin en un ordinador, software o sistema operatiu diferent. Abusant del símil, l’àlbum “Migration” fa una passa gran en el procés de bolcar la crua experimentació electrònica en altres àmbits operatius. En altres paraules, aconseguir compatibilitzar les seves troballes per actualitzar i enriquir altres gèneres com són l’R&B (“Figures”) o, fins i tot, el pop (“No Reason”, “Surface”, “Break Apart”). Bonobo, amb “Migration”, s’uneix al camí obert per Caribou, Jon Hopkins…Well done, man!

Studio Barnhus, al Nitsa Club: Axel Boman + Kornél Kováks + Pedrodollar

Sessió d’artistes Primavera Sound 2017

Avui (14.01.17) la sala del Paral·lel barceloní acull Studio Barnhus, marca trifàsica que aglutina el col·lectiu de DJs i productors format per Axel Boman, Kornél Kovács i Petter Nordkvist. També denomina el segell discogràfic fundat per aquest trio, a més del seu propi estudi de gravació. Nascut el 2010, del seu quarter general (carrer Barnhusgatan/ centre d’Estocolm) n’han sortit més d’una quarantena de discos, un catàleg produït pels components de la triada així com per artistes suecs i internacionals.

Com a segell, Studio Barnhus és una opció díscola en el panorama internacional de la música de ball. En particular, actua com ariet de la música electrònica sueca, vehiculant el talent local, amb exemples recents com el techno soul de Baba Stiltz i el dub disco del duet Mount Liberation Unlimited. El seu criteri editorial és aplicar tensió a les definicions de gènere, portant-les als seus límits. Les seves intencions sempre han estat transgredir-les. Un so definit per l’eclecticisme, fora de les constriccions estilístiques en general, del house i del techno en particular, tan polifacètiques i versàtils com ho son les provatures dels membres del col·lectiu, que sempre s’han caracteritzat per investigar les combinatòries i permutacions aplicables al patró essencial del “four-on-the floor”, ja sigui individualment com “empaquetats” en gira mundial. Aquesta transgressió és, a més, fonamentada, imaginativa, divertida i ballable.

Axel Boman arriba a Barcelona deixant un 2016 força reeixit. En la seva producció hi destaca la col·laboració inclosa al “Pampa Vol.1”, coordinat per DJ Koze, tot un altre transgressor. Li ha remesclat “Casa” a Dinky, el tema que dona (sense diacrític?) títol a l’experiència de reclusió domèstica feta àlbum de la xilena Alejandra Iglesias. Ha tret dramatisme al melancòlic “Chains” de Landside, i s’ha guanyat un lloc en molts dels recopilatoris anuals de segells com Correspondant, Hypercolour, Pets Recording, Exotic Refreshement i Midnight Blend. Axel Boman és garantia d’estímul i diversificació. Aquestes qualitats van motivar el sempre inquiet productor català John Talabot (Oriol Riverola) a col·laborar amb el suec en el tàndem Talaboman que, lluny de ser una puntual experiència “Sideral”, promet continuïtat amb nou material, previst per aquest any i que, probablement, es presentarà en el Primavera Sound 2017.

Kornél Kováks és un altre dels components de Studio Barnhus que serà als plats del Nitsa Club aquesta nit. El suec, d’origen hongarès, ha debutat en el format del llarga durada amb “Bells” (Studio Barnhus, 2016), àlbum que respon fil per randa als predicats expansius del segell escandinau.  “Bells” ha recollit bones crítiques per part de la premsa especialitzada, figura en més d’una llista dels destacats de l’any que hem deixat enrere, i ens el presentarà en la pròxima cita primaverenca del Parc del Fòrum.

Petter Nordkvist, vestit de Pedrodollar, s’ha dedicat a remesclar els temes d’EPs d’artistes en nòmina, com Baba Stiltz i el seu “Is Everything” (Studio Barnhus, 27.01.17) o “Light & Strobes”, el debut de Carli (Carli Löf). D’aquest trio es pot esperar qualsevol cosa.

*Nota. Aquest post és per agraïr l’excel·lent tasca de l’entramat de clubs que disposa la ciutat de Barcelona, que ens permet veure en directe l’actualitat de la música electrònica, anticipar els artistes que figuraran en els cartells dels dos grans festivals de la ciutat, a manca d’una aposta decidida dels mitjans (públics o privats) per un gènere que marca l’estètica del moment. Love to be underground in BCN.

K.O.T: ‘Kaoz’ EP

An epic track for those who care

Sorry guys, this works out ‘to worry’ in present tense. This sentence not only includes this category of verb that expresses a temporal relation between what is reported in and its utterance, but also ‘tense’ as an adjective belonging to name ‘tension’. Allow me to play inappropriately with those words’ categories. There’s a purpose, by any means necessary. It’s not a linguistic matter, it’s about music, and what music says to us. It’s about “Kaoz”, by legendary Sandy Rivera aka K.O.T. (Kings Of Tomorrow), a 3 track EP due to be released December 9th through Pocker Flat. It will be the 2016’s latest release from the Hamburg based imprint.

It can’t be other way but stylish soulful house from one who helped define early 90’s NYC house sound and climaxed in 2001 with global smash “Finally”, a track everyone wanted to play and remix, from Kölsch to The xx. Sandy Rivera worked that polished evolution from what Larry Levan created in his decade-long residency at the club Paradise Garage along Frankie Knuckles at the Continental Baths. He took note from what Françoise Kevorkian did to introduce dub aesthetics and he was one of the ambassadors of that particular sound on the other side, in the United Kingdom, giving birth to the derivative UK garage. That was then, when everything was worth for an improbable mix, but this is now. ‘Kaoz’ is fortunately an updated reinforcement of what Rivera has always been doing. He keeps strongly on his path, struggling for what is his own in a very convincing way. There’s a reflection these days, related to what Edward Lorenz summarized as chaos theory. If you feel lost, disappointed for how circumstances has been come out, overwhelmed by uncertainty, get back to the beginning: “There’s order in Kaoz”.

This is how main title begins from this new EP by Kings Of Tomorrow, a stunning spoken word vocals from Divine Essence, wrapped up in punchy drums and floating synth counterparts, as she sways over indulgence and personal thoughts to assume and give an answer to reality. ‘Kaoz’ is completed by a dub version and a swiss born DJ Dario D’Attis remix. Both got the relevant words as hints for an impressive musical developments, respectively focused in bass section and to pay homage to K.O.T’s influence. It’s an epic track for those who care.

Max Cooper: ‘Emergence’

B on XING

‘No boundaries’. This expression doesn’t need to be spread over anymore: it’s a fact. Those who attended on Friday, November 17th, to A Taste of Sónar+D 2016’ last event at Mazda Space in Barcelona had the opportunity to listen to artist and member of European Commission Peter Friess’ speech, before getting captured on V.I.C.T.O.R., an impressive performance by Golden Bug (Antoine Harispuru) in musical nuances with Desilence’s visuals (Tatiana Halbach and Søren Christensen), a BCN based design studio team. In brief, his words were meant in a holistic point of view, related to the creativeness of crossing different disciplines: art, science, and technology. Although this attitude is not new, for all we know and feel, with all those tools we have, this creative paradigm has been definitely propelled as an emergence.

Now and then, many musicians had surfaced with scientific interests on their works. Electro/Techno producer E.R.P. (Gerard Hanson) is one of the artists involved in Solar One’s Hubble Telescope Series, feeling almost academic with his dreamy perspective of beyond. But the most relevant is that some earthy members of the scientific community had turned to the artistic expression field. There is Floating Points (Sam Shepherd), a former neurobiologist who left science behind as profession to focus in his musical career and become a producer and a record spinner. For the purpose of this post, here is Max Cooper, born in 1980 and raised in Belfast, a geneticist who leaded to a PhD in computational biology in 2008 focusing on the evolution of gene regulatory networks. During his university years he had time for genetics and Djing, releasing his first work in 2007, EP ‘One is None’ (Evolved Records). After a brief post-doctoral position as geneticist at University College London, he decided to keep making records expanding his musical palette to psychoacoustics, 3D sound design and field recordings to emerge as a noticeable musician. He placed himself somewhere between emotional dancefloor experimentation, fine-art design, and an endlessly will to show scientific world’s rules through musical patterns and visual applications. His musical career includes singles and EPs to an amount of thirty, with a first full-length album, ‘Human’, released by Fields in 2014. He has worked with avant-garde composers like Michael Nyman and Nils Frahm, and has remixed Hot Chip, Halls, Au Revoir Simone, BRAIDS and MMOTHS to name a few. Now he is about to release his sophomore album, ‘Emergence’, due to November 25th on Mesh Records, his own label.

The album comes as the Emergence A/V show’ spinning release, an audio-visual experience  that took place at London’s Village Underground in Autum 2015, an interdisciplinary performance, involving scientific research, data representation, sound design and film. It was inspired on the development of the universe, in which the working process of particle physics helps to describe the complex creation of any entity, including human beings, by the interaction of simple laws. The concept evolution and this scientific background run through the eleven tracks of the album with titles like ‘Seed’, the embryonic basic unit for plants or the unstoppable and unrelenting propagation of life (can be transpose to any zygote, a matter that already interested Max Cooper in ‘Human’ LP track ‘Seething’, illustrated by Andy Lomas’ video as biological model of morphogenesis); ‘Symmetry’, which evokes not only the fundamental DNA’s structure but the ancient principles that rule ‘Order from Chaos’. This has been represented in a crafty and delicate way on accompanying “Cyclic” video, by Glaswegian artist Numbercult, that shows the dynamic traces of creation, leading from unexpected geometries to Greek circle’s plenitude and perfection. Guess what it would be going backwards and you’ll get as close as cycling Second Law of Thermodynamics; “Impermanence”, a Buddhism principle that has to do something with physics: all things are subjected to change, nothing last forever…

This is serious and reflective, made for an introspective party of the mind. If electronic music has been tagged as cerebral, this is a good example of it. Instead of what can be meaning this affirmation, ‘Emergence’ is pretty danceable if you are concerned that your brain dances before your extremities begin to move, even if you are standstill. This is for those who guess how should a synapse sound like and had a serotonin charge from Four Tet’s disrupted beats. This is how Max Cooper bridges the synthetic qualities of the ‘supposing’ into a sonic download to your toes. This is crossing between organic output and mathematically described pulsing functions, as Tom Hodge’s piano and Katherine deBoer’s voice braid with the guessing reality. This is to realize how your headspace is full of iridescent electrical signals and transfers of chemical wellness as you think and dance. Yes, this is IDM made of art, science and technology. A whole experience to be on that XING.

Punk és Hell

To John, Martin, Joey and Mike: No retreat, no surrender

Abans del mític “Horses” (1975), de Patti Smith, d’àlbums com Ramones (1976) o “Talking Heads:77” (1977), tothom sap que hi havia MC5, The Stooges i New York Dolls. Els intel·lectuals poden contextualitzar el punk com a una variant evolutiva de l’anomenada “trash culture”, estètica que es remunta als anys 60. També poden dir que l’underground rock va tenir en el Mercer Arts Center, del Greenwich Village, un dels seus epicentres, si més no, a la ciutat de Nova York de començament dels anys 70. Poden argumentar que el primer trencador de l’estètica convencional va ser Little Richards, a finals dels 50, i no s’equivoquen. Que el garage rock dels Kingsmen amb “Louie Louie” és pioner i definitori, i l’encerten, com també l’encertarien si escollissin “My Generation”, de Who. No hi ha dubte que The Velvet Underground és pedra filosofal, banda de referència per a dues generacions de músics, pel cap baix. Això és el que sempre s’ha dit i volem sentir, sense que aquesta frase tingui cap intenció de banalitzar el que és una realitat incontestable. Aquesta introducció només serveix per matisar, intentar explicar el que no s’ha dit de l’esclat del punk, un moviment visualment molt entregat a les imatges icòniques i, musicalment, atribuït a uns quants grups i solistes molt determinats. Aquí és on entra Richard Hell i el que va expressar amb la seva poesia, la seva actitud i el seu aspecte. El context és socioeconòmic: la crisi del petroli de la primera meitat dels anys 70. No és exactament la ciutat de Nova York, el que cal explicar és a l’altra banda del riu Hudson: les refineries de New Jersey.

Abans que Neon Boys fossin Television, abans que el CBGB fos el nucli del punk novaiorquès, abans que Terry Ork convencés Hilly Kristal que obrís el seu local del Bowery als grups de nova fornada, el CBGB era l’acrònim de Country, BlueGrass and Blues, un cau de copes amb música, que es va inaugurar a la zona més inhòspita del sud de Manhattan, envoltat d’edificis i magatzems abandonats, enmig de carrerons plens de brutícia escampada i de fetor. Tots els que han viscut a la ciutat de Nova York saben que un novaiorquès de Manhattan pot referir-se despectivament a New Jersey. És políticament incorrecte, però és un fet, un tòpic popular que encara avui perdura. Als anys 70, aquest menyspreu s’ampliava a barris com Brooklyn, tan de moda actualment, i era temerari anar fins a districtes com Chelsea i Tribeca, ara transformats en exclusius. En aquella època, la gent que vivia als voltants anava al CBGB a veure glopissons i cervesa fins que tenien les butxaques escurades. El públic no tenia res d’especial,  però hi havia un segment molt determinat de clientela. Eren joves, treballadors acomiadats de les refineries de New Jersey que, tot esperant una oportunitat de trobar feina, s’hi gastaven els quatre quartos de les indemnitzacions en gresca. Ho feien creuant el riu, anant a Manhattan, a la part de l’illa que els tolerava, a tot estirar fins a la part baixa del Village, el Lower East Side. Més enllà, en direcció nord, es sentien incòmodes, vetats pel seu aspecte. Mai van arribar fins al Max’s Kansas City, aleshores temple de la bohèmia benestant. Ho dic amb coneixement de causa, de font directe. En vaig conèixer quatre d’aquests nois, mentre pintaven el menjador d’un campus universitari. Tots tenien més o menys de la meva edat. Eren francs, sans i alegres, amb un esperit indomable, i em van acollir fraternalment. Van ser dels espavilats. Sense renunciar a tot allò que els feia oblidar penúries i mals tràngols, van invertir les seves indemnitzacions en la compra d’una furgoneta i van començar a pintar cases, un mercat assegurat, especialment a Long Island. Els ajudava els caps de setmana, fora de la meva rutina d’estudiant. Rebentaven els preus, i havíem d’anar alerta amb els controls del sindicat. Per a mi, si ens enxampaven, suposava la revocació de la carta verda i la deportació. Però en trèiem un bons calerons i les farres eren monumentals.

Vam fer pinya el 76 i, pel que em van explicar, van veure la transformació del CBGB. Hi eren el 31 de març del 1974, veient el directe de Televison, però trobant en falta Richard Hell, acomiadat per Tom Verlaine. Vestia com ells. Sobretot, els agradava el què deia, s’identificaven amb aquella tornada de “Blank Generation”: “I belong to the blank generation/ I can take it or leave it each time…” Recordo el comentari que Joey em va fer de Hell en una ocasió: “I don’t know where he got those words, but this guy knows how to put them straight, fuckin’ A, he ‘do’ it!” El que no sabien, ni crec que els hagués interessat, és que en l´últim concert que Richard Hell va fer amb els Television, Malcolm McLaren, aleshores mànager de The New York Dolls, estava entre el públic. Fascinat pel seu aspecte i actitud, el va temptar a creuar l’Atlàntic per a ser el cantant d’un grup que estava embastant. Una proposta que també va adreçar a Johnny Thunders. Els dos van rebutjar-la. Poc més d’un any després Syd Vicious era la versió britànica de Richard Hell, al capdavant de Sex Pistols.

Entre les moltes experiències que vaig viure, vaig comprovar que banyar-me amb texans tallats a Jones Beach no era fer-se el maco, sinó una mesura per no quedar-me despullat davant l’embat de l’onada atlàntica. Cardar damunt del capó d’un Dodge era molt més que la lletra d’una cançó; es deia Abby i olorava a pètals de rosa. Sí, hi havien nits màgiques i eternes sota els llums de neó. En podria dir més de tòpics, però el que no em vaig empassar és el que, aleshores, ja considerava una fal·làcia, cada cop que sentia a la ràdio anunciar Sex Pistols com a fenomen musical de l’any. Considerava aquesta afirmació com a una impostura barata del desgavell genuí en què s’expressaven els meus amics. No en van voler saber res d’aquella actitud que es promovia com a nova estètica. Maleïen les formes de vestir que havien dut i els caus que havien creat, dels quals se’n havien apropiat i en feien tendència els joves de classe mitjana alta de Manhattan. El dia que els Talking Heads van actuar com a teloners dels Ramones al CBGB, el 1975, van deixar d’anar al famós club del Bowery. Aquell local va esdevenir el centre d’un plèiade d’artistes i de grups que reivindicaven The Velvet Underground, com ara Patti Smith, Mink DeVille o els mateixos Television. Eren intel·lectuals, artistes art rock, joves, amb formació acadèmica, que coneixien la poesia de Baudelaire i Riambaud. Els genuïns creadors d’aquella actitud s’havien atrevit a anar a Manhattan com a reafirmació de la seva identitat, fugint dels seus paisatges quotidians i depressius, i això, era tant fresc, provocatiu i suggerent que no podia passar desapercebut a ulls de qualsevol amb un mínim de sensibilitat. Van deixar testimoniatge del que vivien, amb l’arrogància de la naturalitat. Molts en van prendre nota. Vestien d’aquella manera com una expressió d’orgull, una mena  d’”això és el que tinc”: poc futur, texans esparracats, botes feineres  d’obrer acomiadat i xupa de segona o tercera mà per no congelar-se. No sé on deuen estar, però recordo que quan vaig tornar al meu petit i estimat país, mentre m’enlairava, els vaig imaginar vestits amb americana a l’estil Tony Manero, borratxos, alegres, de farra, bevent bourbon dins la camioneta, abans d’entrar a qualsevol disco de Queens. Per sempre més vagaregen per Long Island, fent això o allò altre, segons el moment, com interruptors d’acció, omplint solars buits amb rialles, girades, de sobte, en estupor, aquell interval momentani de paper en blanc que mai van omplir, potser per que no calia o perquè sabien que era inútil per endavant. Vagaregen en el meu record lluny de la ciutat,  per localitats anodines com Deer Park, Brentwood, o Selden, a banda i banda de la Long Island Expressway, el camí per on passa tothom..

Richard Hell els va estilitzar amb els seus versos, amb un llenguatge que no els pertanyia, però que entenien i els fiblava. Una altre de més planer, probablement el que millor els va representar, era el de Bruce Springsteen, i no precisament amb “Born To Run” (1975), sinó amb els títols precedents al seu esclat comercial, tot i que aquest àlbum va tenir la fortuna de fer una síntesis rotunda i sense escletxes dels anteriors, especialment aconseguida amb la cançó “The Other Side”. Anys després, ja entrada la dècada dels vuitanta i amb els disc “Nebraska” (1982), va continuar retratant aquells desclassats. Sense oblidar els “paisatges lunars” de Nova Jersey, es va inspirar en altres personatges, sorgits en altres zones depauperades de la Unió. Eren veus que esgarrifaven, que s’escoltaven com a testimonis atzarosos i aïllats, fragments d’una descripció errant pels paisatges dels somnis estroncats, la desesperació i l’abandonament. Va per a ells: Punk is Hell (Richard Hell and my pals).

Richard Hell & The Voivoids: “Blank Generation EP”

La generació en blanc

 

El novembre de 1976, ara fa 40 anys, va aparèixer “Another World”, el debut de Richard Hell & The Voivoids, a través del segell novaiorquès Ork Records. El disc era poètica punyent, una acerada declaració de nihilisme en tres temes: “(I Could Live With You) (In) Another World”, “(I Belong To The) Blank Generation” i “You Gotta Lose”. El disc, amb el títol original d’“Another World”, va passar a ser popularment conegut com a “Blank Generation EP”, per incorporar un dels himnes genuïns del punk novaiorquès, molt popular entre el públic que anava als concerts de Televison, banda en la qual Richard Hell va militar temporalment. El vinil és una fita del col·leccionisme per la seva condició d’edició limitada, amb el valor afegit per origen respecte a l’edició britànica, que Stiff Records va publicar el 18 de novembre d’aquell mateix any, sota llicència. Aleshores, aquests tres temes van servir d’avançament per a “Blank Generation”, el primer llarga durada del grup de Richard Hell, emblema de l’art punk del Nova York de finals dels 70, que va publicar Sire Records el setembre de 1977.

“Another World/Blank Generation EP” va ser la segona referència d’Ork Records: New York, New York. Terry Ork va crear el segell l’agost de 1975. Aquest artista i empresari era un personatge pintoresc, de barba i olleres prominents, amb un aspecte semblant a l’Allen Gingsberg de meitats dels anys 50 (Howl). Un entusiasta de la “Nouvelle vague”, especialista en Jean-Luc Godard, exmembre de la faràndula Factory, que Andy Warhol va foragitar personalment del seu grup d’acòlits per imitar sarcàsticament les seves experiències cinematogràfiques. La seva aventura en la indústria discogràfica està considerada com a impulsora del punk de la ciutat dels gratacels. Dins l’escena emergent de la música underground, Ork Records va irrompre com a valedor del format de les 7 polzades (patró de despeses assumibles), va  promoure els predicats ètics DIY (fes-t’ho tu mateix), aglutinant tots aquells músic que es veien abocats a apostar per una forma alternativa de difondre la seva música, més enllà de les vies restrictives imposades per les grans discogràfiques. Amb la distribució del seu material, va contribuir a generar el concepte de botiga de “discos independents”, on es nodrien les primeres emissores universitàries de la Costa Est. Terry Ork, també era copropietari de Cinemabilia, un cau de llibres i pura cinefília, situat al Carrer Tretze amb la 5ª Avinguda. Allà hi treballava Richard Meyers (Lexington, Kentucky, 2 d’octubre de 1949),  narrador, poeta i baixista tècnicament limitat, conegut artísticament com a Richard Hell.

Les seves expectatives literàries van trobar un camí nou en la música, gràcies a un amic d’infància, company d’escola a Delaware, amb qui l’unia tant les aspiracions poètiques com l’afany de fugir del provincianisme i viure a la gran metròpoli, Manhattan: Thomas Miller (Denville, Nova Jersey, 13 de desembre de 1949). Miller, com a músic, estava obsessionat per la llibertat jazzística de John Coltrane, però el nivell tècnic que exigia el seu instrument van fer-li canviar el saxofon per la guitarra, el jazz per The Velvet Underground i The Rolling Stones, i el seu nom de naixement per l’artístic de Tom Verlaine. El 1972, Hell i Verlaine van crear el grup Neon Boys, al costat del bateria Billy Ficca. Després de gravar demos fins a un total de sis temes, entre els quals s’incloïa “Love Comes In Spurts”, fer proves a Chris Stein (Blondie) i Dee Dee (Ramones) per la vacant d’un segon guitarrista, els Neon Boys passaven a la història el 1973, per convertir-se definitivament en Television mesos després, amb la incorporació de Richard Lloyd.

El 1974, mentre el fotògraf Richard Mapplethorpe finançava el premsat de 2000 còpies de “Piss Factory/ Hey Joe”, el primer single de la seva companya Patti Smith, Terry Ork es va convertir en el mànager de Television i en un dels agitadors culturals més importants de la ciutat. Va moure el centre d’atenció del Max’s Kansas City al CBGB, de Park Avenue South al Bowery, del que havia estat reialme musical d’Andy Warhol al local de Hilly Kristal, nucli de l’escena emergent, ple de cercatalents de les “majors”, sempre disposats a oferir contractes. The Stillettos, amb la cantant Deborah Harry, va ser un dels grups caçats per convertir-se en Blondie. Després de debutar a l’escenari del Townhouse Theater, Ork va aconseguir que Television actués al CBGB cada dissabte, una residència que compartien setmanalment amb Squeeze, entre d’altres grups. Els beneficis de la seva mediació van fer possible l’aventura d’Ork Records, que va publicar el single “Little Johnny Jewel, Part One”, a la cara A, i “Little Johnny Jewel, Part Two”, al revers, com a debut discogràfic de Television, el 1975. Ork Records promovia artistes amb bagatge cultural, que marcaven amb riquesa literària el ritme de finals dels 70, des de Marbles a Cheetah Chrome, passant per Feelies i Lester Bangs, per arribar a  Idols, Erasers, Revelons o The dBs, primers exemples del que es va anomenar post punk. També és remarcable el fet que Ork Records va donar suport al canvi estilístic de l’exBox-Tops i Big Star, Alex Chilton, amb l’EP “Singer Not The Song”.

Television, el seu gran descobriment, es va guanyar la fama de banda de culte gràcies als seus directes, cada cop més elaborats i experimentals, fins a crear el so inconfusible del grup, la unió perfecte entre la veu de Verlaine i els seus contrapunts de guitarra, entrellaçats pels riffs blues de Lloyd. A aquest nivell de perfeccionament no hi arribava el baix de Richard Hell, com tampoc no hi ajudava la seva addicció. Aquella cohesió sònica es veia pertorbada per la seva manca de destresa i, sobretot, pel seu comportament, bromós i erràtic. Richard Hell era l’esperit del grup com a poeta, amb una imatge de nihilista convençut, tant per pensament com per acció. La cultivava amb texans esparracats, cabell agullós, samarretes estripades o a pit descobert, on s’hi podia llegir “You Make Me” escrit en retolador, que justificava amb frases com “Riambaud looks like this”. Malgrat el seu carisme, el cert és que totes les seves composicions van caure una a una del repertori dels directes de Televison. Amb la desaparició del tema “(I Belong To The) Blank Generation”, Richard Hell va deixar de ser membre de Television. El grup de Tom Verlaine va seguir el camí cap a la glòria amb la incorporació del baixista Fred Smith. La resta és un contracte amb Elektra Record i la publicació de l’imprescindible “Marquee Moon”, el 1977.

Pel que fa a Richard Hell, abans de formar la seva pròpia banda, es va relacionar amb músics amb els quals compartia addició. Va compondre “Chinese Rocks” amb Dee Dee Ramone, i va passar una temporada amb The Heartbreakers, el grup de Johnny Thunders. Robert Quine el va rescatar de l’espiral d’autodestrucció. Un bon amic que, a més, era un guitarrista de talent, capaç d’improvisar tot menys el predictible en els seus solos, per la qual cosa l’admirava Lou Reed, que el va contractar en més d’una ocasió per enriquir els seus directes i per la gravació de “The Blue Mask” (1982). Quine va ser el puntal del grup The Voivoids, anomenat així en referència a la novel·la que havia escrit Hell. S’hi van sumar el bateria Marc Bell (Wayne County, posteriorment Marky Ramone) i un segon guitarrista, Ivan Julian. Terry Ork el va arreplegar de seguida i, en un temps rècord, va gravar “Blank Generation EP”, que traslladava a vinil un dels temes definitoris de tota una època en la història musical de la ciutat de Nova York. Si l’afirmació sembla exagerada, la deixo com una opinió personal.

Commix: ‘Generation EP2’

De sobte, drum’n’bass

L’actualitat discogràfica certifica una certa mirada cap enrere, cap a esquemes i pautes de gèneres que, per la importància i influència que han tingut, mereixen profitoses segones lectures. A les iniciatives promogudes per segells de naturalesa revisionista, cal afegir les que provenen de figures consolidades que, amb caràcter personalista, revifen moviments, metodologies i actituds a tall d’homenatge. Aquest és el cas de Kölsch, que ha inaugurat el seu propi segell, IPSO records, amb el dotze polzades “Dogma1/Dogma2”, una proposta compartida amb Michael Meyer consistent en el repte de crear a partir de la utilització d’un únic instrument, seguint les pautes del famós Dogma cinematogràfic danès. Un pas de rosca que desmitifica l’abús tecnològic en favor de la creativitat austera, que és, també, un tribut al treball dels pioners. Hi ha revisions que són reflexions. Arriben de la ma de músics i productors que són crítics amb la nostàlgia dels moments àlgids d’un gènere o estil en qüestió. Si a la xarxa encara ens trobem entrades que es pregunten “per què no ha tornat el jungle ?”, tenim Zomby, que respon amb un iconoclasta “Ultra”. Ve a dir que incidir en un gènere o estil concret mantenint escrupolosament els seus trets d’identitat acaba en paroxisme i, en tot cas, en una activitat redundant, en una repetició cada cop menys interessant. També hi ha revingudes protagonitzades per aquells que no van tenir ocasió de materialitzar la seva aportació evolutiva quan tocava. Aquí ens trobem amb Commix, més ben dit, amb George Levings, el 50% del duo de Cambridge que, al costat de Guy Brewer, va debutar el 2007 amb l’àlbum “Call To Mind” a través del segell de Goldie, Metalheadz.

L’àlbum va arribar tard i malament, sobredimensionat per una promoció que el qualificava com “el retorn del drum’n’bass” i comparat amb fites inqüestionables del gènere com “New Forms” (1995), de Roni Size/Reprazement, i “Timeless” (1995), del mateix Goldie. La realitat, però, s’ajustava més a un exercici nostàlgic que a una aportació. Era més un reviure els orígens pioners de 4hero (Dennis “Dego” McFarlane i Mark “Marc Mac” Clair), més un acostament al “Natural Born Killer” (1995), de Photek, o al drum’n’bass jazzístic de LTJ Bukem, que una autèntica oferta de senyal evolutiu. Quan es va editar l’àlbum, tot estava dit en el drum’n’bass, a tot estirar, la formula hibridava amb altres gèneres com el rock, cas notable de Pendulum, o era element recurrent del 2-step que nodria el R&B fins avorrir.

Després d’un segon treball, “Dusted” (2012), Levings i Drewer van partir peres. Mentre que aquest últim va adoptar l’alias Shifter per al techno, Levings va explorar el house com a Endian, sense abandonar el nom artístic de Commix, que va conservar cara al futur. Durant aquests anys, segons ha declarat a Resident Advisor en una entrevista via e-mail, es va dedicar al relax i a formar-se, a millorar la seva tècnica al piano i a “treure’s un màster com a enginyer de so i, el més important, fer una immersió en altres formes de música i estils de producció”. Va trobar de nou l’empenta: “la passió, com a forma d’expressió”.

L’abril d’aquest any, va aparèixer “Generation EP1” al Soundcloud de Commix, que informava de la possibilitat d’aquirir en vinyl la remescla que el duo britànic SpectraSoul (Jack Stevens i David Kennet) va fer del tema “Justified”, la cara B del single “Envious/Justified” (2009), fins aleshores només disponible en format digital. També incorporava material prèvi, poc conegut, com “Generation” i “Deepdubs”. S’entreveia el retorn de Commix, confirmat aquesta setmana amb l’edició de  “Generation EP2”, quatre temes originals que són avançament d’un nou àlbum, previst per l’any que ve via Metalheadz.

El drum’n’bass present a “Generation EP2” és una apel·lació emotiva i generacional a un gènere que va dominar la música electrònica de la segona meitat dels anys 90. És immediatament reconegut en el primer tall, “Freefall”, amb el seva característica propulsió trepidant. A diferència del patró de gènere que, en el seu paroxisme, va arribar a seqüenciar breakbeats amb samplejats i sintetitzadors en un tot, de pulsació gairebé sinàptica, aquí les concatenacions frenètiques són simple esquelet rítmic. S’abandona la idea del sampling embotxat per dotar-lo d’utilitat melòdica i s’obre espai al protagonisme dels sintetitzadors. A “Generation EP2”, el drum’n’bass actua com a simple patró rítmic, inserit en un altre paisatge musical, molt més melòdic i relaxat, de clara influència deep house.

Aquesta deriva es fa molt notable als primers compassos de “Honey”, on el factor drum’n’bass actua com a contrapunt de l’atmosfera creada prèviament, un cos rítmic en primer pla que vigoritza les línies de sintetitzadors que es configuren de fons. El mateix esquema es reprodueix a “Arplong” (sols disponible en l’edició digital), amb la particularitat que en aquest tema s’eixampla el camp d’acció a una interrelació estilística. L’atac és de pols techno, que  dóna pas a un sampling seqüenciat, amb una incidència que cau a plom des del principi fins al final, a partir del qual afloren línies melòdiques i arpegis que conformen un trifàsic harmònic. Un estilitzat drum’n’bass s’insereix com a element de mútua connexió entre les tres accions. “Arplong” no seria possible sense un previ “Behold”, potser la síntesi més interessant que aporta “Generation EP2”, on es materialitza la fase d’estudi i actualització que George Levings ha dut a terme tots aquests anys: la deconstrucció del patró drum’n’bass per compatibilitzar-lo amb altres expressions. El genèric “rigidesa de formes” no va enlloc.