blog

Els 5 anys de l’home-màquina: “Drive”

Clàssic cinematogràfic i musical

Avui fa cinc anys de l’edició digital de la banda sonora de “Drive” (06.09.2011, Lakeshore Records). El thriller neo-noir de Nicholas Winding Refn és un clàssic cinematogràfic contemporani, la simbiosi perfecte entre interpretació, guió, posada en escena i música.

L’actor Ryan Gosling dóna vida a un personatge anònim, que llueix un escorpí brodat al dors de la seva jaqueta de setí. És un mecànic i pilot expert, especialista de Hollywood en escenes d’acció que, de tant en tant, es fa un sobresou com a conductor solvent per a fugides en afers il·legals. És un professional racional i meticulós, que funciona com un rellotge. El seu codi d’actuació ve marcat pels cinc minuts estrictes que concedeix als seus “clients” des que surten del cotxe fins al moment d’accelerar de nou i sortir corrents. No hi ha temps d’espera més enllà d’aquest marge. Si es compleixen la seves normes, garanteix portar-los a la seva destinació sans i estalvis, circulant pels carrers de Los Angeles amb tota la parsimònia, sempre amatent a qualsevol contratemps i disposat a demostrar les seves habilitats al volant si s’embolica la troca. És un antiheroi actual, versemblant, de qui es pot especular sobre el seu passat conflictiu sense temor a errar. Un passat que sembla tenir dominat sota una aparença freda i distant. Les circumstàncies s’encarreguen de treure-li la cuirassa. El seu desig d’arribar a ser pilot de la NASCAR s’estronca en veure el desemparament d’una mare i el seu fill. La seva vida fa un tomb cap a la reacció, que és visceral i violenta, amb un final pensat i executat gairebé com a una immolació.

Winding Refn va definir el protagonista de “Drive” com a “mig màquina, mig humà”. Certament, és una màquina infalible a bord del seu Chevelle Malibu del 73. Aquest model de Chevrolet, l’últim dissenyat per John Z. DeLorean per a la marca, s’adiu a la personalitat del conductor fins a compartir part del seu protagonisme. Un cotxe que era eficient i fiable, amb tots els avançaments en seguretat del moment, però que no tenia la fama dels “musculosos” de l’època daurada de Detroit, els anomenats “muscle cars”. Malgrat les seves característiques, molt apreciables, va passar desapercebut al moment de sortir al mercat. És el cotxe perfecte, que ajuda a definir aquest personatge al volant. Li assegura total indiferència, cap curiositat pel seu gran potencial i prestacions. És la metàfora de la pel·lícula. Una carrosseria pretesament anodina, sense cap signe o voluntat de lluïment, que amaga un gran cor al seu interior, ple de noblesa i sentiments. És el retrat mateix de l’home-màquina que és “Drive”.

                            drive-central

Aquesta idea es reforça amb una encertada banda sonora original, creada per Cliff Martinez, responsable de la música que il·lustra pel·lícules com “Wonderland”, “Traffic” i, entre altres, “Sexe, mentides i cintes de vídeo”. El que va ser bateria de la primera època de Red Hot Chili Peppers es va inspirar en la fredor maquinal, però emotiva, del tecno pop, marc referencial establert per Kraftwerk des dels anys 70. A les catorze composicions instrumentals de la partitura, Martinez va tenir l’encert de afegir-hi artistes que, en el tombar de la segona dècada del nou mil·lenni, mantenien viu el llegat del synth pop dels anys 80.

     

El francès Kavinsky (Vincent Pierre Claude Belorgey) obre amb “Nightcall”, acompanyat per la segona veu de Lovefoxxx, la cantant del grup brasiler CSS. El tema dóna títol a l’EP publicat per Record Makers el 2010, produït per Guy-Manuel de Homem-Christo (Daft Punk) i mesclat per SebastiAn. La cançó defineix l’argument de “Drive”amb les quatre estrofes inicials: “I’m giving you a night call to tell you how I feel/ I want to drive you through the night, down the hills/ I’m gonna tell you something you don’t want to hear/  I’m gonna show you where it’s dark, but have no fear”.

            whole

El compositor i productor nord-americà Jimmy Jewel fa dues aportacions a “Drive”. La primera és amb “Under your spell”, un dels temes de l’àlbum “II” (Italians Do It  Better, 2009) firmat per  Desire, el grup que va formar al costat de Nat Walker i Megan Louise. La cançó il·lustra l’atracció mútua que experimenten el protagonista i la seva antagonista femenina, paper interpretat per l’actriu Carey Mulligan: “Do you know the difference between love and obssession?”

El francès College (David Grellier) col·labora amb els canadencs Electric Youth en un altre dels puntals de “Drive”. La cançó “A real hero” procedeix  de l’EP del mateix títol, publicat el 2009 pel segell belga Flexx.

“O my love” és la balada retro, el contrapunt d’aquesta immersió en el synth pop derivat dels anys 80. Originalment la interpreten Katyna Ranieri i Riz Ortolani a la banda sonora de la pel·lícula italiana “Addio Zio Tom” (1971).

Johnny Jewell, actuant com a líder del grup The Chromatics en aquesta ocasió, incorpora “Tick of the clock”, que va aparèixer a l’àlbum “Night Drive” (Italians Do It Better, 2010). El tema està fet a mida per a les escenes de rellotge del protagonista.

La repercussió de la banda sonora original de “Drive” ha contribuït a mantenir saludable la referència musical dels anys 80 més sintètics tant en el món del pop com en l’electrònica. Els exemples es troben des de Sky Ferreira, BØRNS, Bleachers o The Wombats a Com Truise. Precisament, el 2014, l’exdj de BBC Radio 1, Zane Lowe (actual presentador de Beats 1), va promoure l’experiment de crear una banda sonora alternativa del film. “Radio 1 Rescores: Drive-Curated by Zane Lowe” va rebre el vistiplau del mateix Nicholas Winding Refn, amb contribucions de Chvrches, Foals, Jon Hopkins; Bastille, Banks i  SBTRKT.

L’estètica musical de “Drive” i la seva influència arriba fins a l’actualitat. Hi és present a la banda sonora original de la sèrie de televisió “Stranger Things”, èxit actual de Netflix. Els seus creadors, els nord-americans Kyle Dixon i Michael Stein, membres del grup S U R V I V E , ja tenen enllestit el que serà nou àlbum del grup, que s’anomena “RR7394” i sortirà a la venda a finals de setembre.

 

Zomby: Ultra

Beyond Hardcore Continuum

“Ultra” is the fourth full-length album from the masked London based producer, who returns to Steve Goodman (Kode9)’ imprint after 8 years, where he released two breakthrough EPs in 2008, and contributed to “5: Five Years of Hyperdub” compilation (2009) before his provisional departure. It’s a homecoming of 13 tracks plus “Tenkyuu” (Digital Only), including guest spots by Burial, Banshee and Darkstar to which are added 2814’s Hong Kong Express (Dream Catalogue) and Rezeett-! (The Trilogy Tape).

                               zomby1

Basically, it’s music for the head though not one might refuse its counteract potential for a signature’s spin. Zomby needs that kind of friendly support to signify his sound, because “Ultra” is a turning point from his deep, rooted UK centric vision. It’s more than his ever twisting manners, his well known interlaced dubstep, UK garage, jungle, and eskibeat. This time it’s a radical reflection about which direction to take, confronting all those sentimental memories related to his music and outlined in years of experience to draw a conclusion. He describes the process, simply and sincerely. It all comes with some virtues, not only for the bravery of observing himself but for being almost a statement to include in what it’s called hardcore continuum. He works with the personal hallmarks of what he does best, cutting vivid traces of eski-grime, R&B, hardcore and jungle but, in this case, in a restrictive length, enough for being indentifiable assets, to encrypt a wrapped up thaw that belongs to nothing but him.

 

“Ultra” is a soundscape, a laboratory of musical thoughts, placed with a lot of space around, isolated in central position, on a flat field. There are many late nights in it, remembered as hooded up walking but mostly being locked to the green screen glow of enlightenment. A rainy one is falling intense as drops of a dialogue. There are also few steps to the window for street’ echoing, but lots of retro video games and memory sounds that belong personally to him and, in general, to the 90s rave culture.

 

Some goes directly to previous albums, like “Isis” (“With Love”, 2013) coming down into “Reflection” for the opening track, a sci-fi bleeped thesis with a female voice concluding “What is a reflection?” Zombie knows how to put the answer. He deconstructs from the Wiley Kat’ beginnings of grime to remote UK hardcore tunes and those buried in deep old school of jungle. It’s a waving goodbye exercise, described from key notes, mental snapshots of what to keep and what to refuse, what to “Freeze” and what to “Thaw”. In that sense, once are identified there are no worthy anymore: time to fade out, as unceremoniously they were in.

 

With the complicity of labelmate Burial’s narrative and cinematic ways, he creates “Sweetz” as an interrupted chapters of stylish outputs layered under a ghetto house in jungle, a drum shuffle melting fragments of a life, only being basted by a vocal loop repeating “Got me fucked up”,  surely one that will love any trap follower. There is something of crossover appeal in “Fly2”, where Banshee’s heavy breath turns into an abroad R&B kind of taste of what Zombie & ReARK did for “Natalia’s Song”, a “Dedication” (2011) track. Zomby finishes what was “Reflection in Black Glass” and extends it onto pristine “Glass” garage bounce that relates to Kode9 and LD collaboration. Jungle is London inflected in Caribbean steel-drums, and that can be found as “Quandary”, for the purpose of Zomby & Darkstar.

 

Apart from “Sweetz”, which gives extra value to “Ultra”, having not heard anything from Burial since his single “Temple Sleeper” (2015), the album adventures into the territories of slow wave, in the vain of Andy Stott, with tracks like “Her”, the ambient jungle of “S.D.Y.F.” made with Rezzett-!, and the sodden conclusion of “Tenkyuu”, produced with 2814’s Hong Kong Express.

 

Beyond that (I might use the latin word “ultra”), this intimacy capsule reveals an updated and personal example of what british musicians had been doing always, from swing era to the digital reigns of electronics. That is a syncretic ability of choosing from anywhere to appropriate common patrons and transform them into something new, to be marked as indelible work from perfidious Albion.

Do we have to believe in coincidences?

“Killer Road”, “Paranormale Aktyvität”, and “Dream of Exile” point out Nico

This rhetorical question comes along nicely with three records. One is definitively new, in fact, it’s been released today worldwide by Soundwalk Collective & Jesse Paris Smith, daughter of featured Patti Smith’ voice in a spoken word album called “Killer Road”. The next is “Paranormale Aktyvität”, by ZWISCHENWELT (it means in-between). Having only been made available for lucky ones on a limited run of CDs by the time of its original release, it had been taken five years to be a shelved brand new LP at last. Finally, there is a 35 years old copy of “Drama of Exile”, the next-to-last album from a german blonde who was a model, an actress for Fellini, a Factory beauty and Andy Warhol’s muse for a while, before giving her spectral and icy voice to some of The Velvet Underground’s fine songs: Nico (Christa Päffgen). She is the highest common denominator on these three sleeves in a row.

 

Coincidences-2-Nico

 

Two of them are connected with Nico in a obvious way. “Drama of Exile” is for being one of her late albums. While “Killer Road” is a tribute album to the deceased artist, who died in 1988, struck by a heart attack while riding a bicycle on her vacation at Balearic island of Ibiza (properly spelled as Eïvissa, in catalan). So, what is “Paranormale Aktyvität” doing in here? Apparently, it isn’t matching at all. It seems to appear out of nowhere, but fans of obscurity know why it is a pick to fit. By the way, it is in central position and relates to those on both sides.

 

Released originally in 2011 by Aphex Twin‘s imprint Rephlex, “Paranormale Aktyvität” has been reissued for the first time on vinyl thru dutch imprint  Clone‘s Aqualung series. It is one of several projects related to Detroit techno veteran Gerald Donald, also known as Heinrich Mueller (impersonation used as member of Drexciya) and the only recording credited to ZWISCHENWELT. This was a collaboration he run with female producers and DJs like NYC based Susana Correira, Penélope Martín from Granada (Spain), and Beta Evers, born Brigitte Enzler in Ausburg, Germany, versed in new wave and experimental electronics from the late 70’s and early 80’s. The result was cold minimal wave with female vocals in post-punk/electro obscurity. It sounded like an updted Nico’s temptative album. At least, a straight inspiration from it, 20 years later.

Drama of Exile” had a troubled recording and release history, involving from the steal of an unfinished original master to an inappropriate use of it, that caused legal battles and re-recordings… Nico was in situation of impasse after being dropped from Island Records, living a self-imposed exile in Paris, writting new poems and songs that she was adding to the shows she had sporadically, here and there, only to supply her heavy addiction. Nico recorded “Drama of Exile” to give her poetry another chance, a more precise and propulsive sound to the existentialist depth of her verses. She qualified her previous albums as “boring”. In a contradictory decision, she left longtime collaborator John Cale but, at the same time, considering herself as genuine part of one of the most influential bands in rock ’n’ roll history, The Velvet Underground, she hired a different producer (Corsican bass player Jean-Marc Philippe Quilichini) and others musicians. Among them there were Ian Dury & The Blockheads’ sax player Davey Payne and keyboard and synthesizer wizard Andy Clark (Billy Nelson’s Be-Bop-Deluxe), who had contributed on David Bowie’s “Scary Monsters (And Super Creeps)“, album released the previous year.

 

Nico descended to a dark reign of her own, embracing new wave with hints of post-punk, trends and styles that she had rejected ever since she took the harmonium as her signature  instrument, a complement for that personal, introspective and severe guttural voice. But she was lucky. “Dream of Exile” was the most successful album of her career. Lucky? Well, she began to pace that road, a stony way to ride under the heat of the sun.

 

Away from comparisons, “Killer Road” makes the same exercise of exploration that did “Paranormale Aktyvität” 5 years ago, each one on their proper expression. The latter score slow moving melodies underneath vast metal structures looking for an exhaustion, a final drowning. While Soundwalk Collective (Stephan Crasneanscki, Simone Merli, and Kamran Sadeghi) works with Jessie Paris Smith to create a tonal ambience, made of different drips, all reminiscent of what a sunny mediterranian afternoon sounds like, from chirping crickets and honeybees flying around to the waves’ rumours of the sea in the distance. An attempt to recreate what Nico listened those minuts before to her irremediable fatal fall. It’s tense and hypnotic like thick dust in suspension, avoiding heat from the ground, A sonic backdrop that flows behind Patti Smith’s distinctive voice, reciting verses mostly coming from albums such as “Desertshore” and “Dream of Exile”.

 

 

 

 

 

 

 

 

“Hit the road Jack”: Ray Charles obre camí al soul

Clàssic imprescindible

Ray Charles and his Orchestra va publicar aquesta brillant combinació de jazz, rhytm & blues i gospel l’última setmana d’agost del 1961. El tema és una composició original de Percy Mayfield i Ray Charles la va enregistrar al piano amb el contrapunt vocal de Margie Hendricks, component de The Raelettes, el grup femení de segones veus integrat al seu combo. El setembre d’ara fa 55 anys va a sonar amb força a les principals cadenes de ràdio dels EUA. El 9 d’octubre va entrar al Hot 100 US Pop Singles Billboard Charts. En set dies era al capdamunt de la llista, una posició que va mantenir dues setmanes consecutives, mentre que va regnar durant cinc setmanes a la corresponent del Rhythm & Blues, per certificar el seu sisè número u en aquest rànquing. Després de la versió de Hoagy Carmichael, “Georgia on my mind“, “Hit the road Jack” va ser el segon dels tres que va aconseguir Ray Charles entre els anys 1959 i 1962 (el tercer va ser la versió d’un clàssic de Don Gibson, “I can’t stop loving you“). Amb aquesta successió d’èxits, el cantant, compositor i pianista cec d’Albany (Georgia) va traspassar la frontera racial, la divisòria entre la música que era apta només per als negres i la que consumia el públic massiu dels blancs en els Estats Units dels anys 60.

“Hit The road Jack” apareix al mercat a finals de l’estiu del 1961, com a senzill deslligat de l’àlbum “The genius hits the road”, publicat el setembre de 1960, el primer treball que va enregistrar per a ABC-Paramount, després que no volgués negociar un contracte de continuïtat amb Atlantic Records. El motiu s’ha de trobar en la seva voluntat per cercar una major llibertat artística. L’antecedent d’aquest canvi d’aires i la nova actitud que representa “Hit the road Jack” s’albiren en originals de Ray Charles com “I got a woman” (Atlantic, 1954) i, sobretot, en l’èxit “What’d I say” (Atlantic, 1959). Aquest últim es va gravar en rigorós directe, de manera totalment improvisada, per omplir una actuació que havia quedat curta segons l’estipulat per contracte. Ray Charles va veure el seu futur en orquestrar aquella fluïdesa, sofisticada i espontània. El públic li va donar la raó, amb una resposta entusiasta i molt alliberada davant aquell suggeriment explícitament sexual. Es va concentrar en els directes, en la seva vivesa creativa, i va deixar les tasques de composició en mans d’altres. Malgrat Atlantic Records va editar inesperadament la totalitat del màster de “What’d I say” en dues parts, les dues cares d’un senzill de 7 polzades, Ray Charles va abandonar la disciplina d’Atlantic, deixant enrere els estrictes jazz i blues que havia practicat fins aleshores, per poder donar sortida al seu eclecticisme com a intèrpret. Sense voler, per pura intuïció, obria el camí a un nou estil. S’estava convertint en el creador virtual del soul, amb permís de Nina Simone, Etta James, Jackie Wilson, Hank Ballard i Clyde McPhatter.

Sense renunciar a la seva experiència musical, ans el contrari, aprofitant els coneixements adquirits en la interpretació jazzística i en la creació dels arranjament big band, va unir el fervor del gospel a la narrativa lírica del blues i del country, alimentant les possibilitats de improvisació de cadascun d’aquests elements per crear un còctel inèdit, una explosió rítmica plena d’ànima i energia. Amb el temps, Sam Cooke es va encarregar de definir i perfilar aquests nous paràmetres estilístics, que seguirien Aretha Franklin, Bobby Womack, Al Green, Otis Redding, James Brown…

“Hit the road Jack” celebra 55 anys com a un dels temes més curts de la història de la música popular (pop, en el sentit més genuí). La seva durada no arriba als dos minuts, però la seva transcendència no es pot quantificar. El tema és hereu directe de l’escola que va popularitzar Louis Jordan & The Tympany Five entre els anys 40 i els 50, el format reduït de l’època daurada de les big bands de jazz, una transformació tan dinàmica i visceral que va “socialitzar” les audiències, per atreure a uns i als altres, per omplir tant els caus (juke joints) de pobles de mala mort com els escenaris rutilants de les grans ciutats. Era el temps del rhythm & blues, tan negre, arrelat i captivador, que es va haver de “blanquejar” en favor del sorgiment del rock’n’roll. Juntament amb “Reet Petite“, de Jackie Wilson, “Hit the road Jack” va atreure el públic de raça blanca sense haver de recórrer a l’expoli creatiu, mantenint els trets distintius de la cultura musical afronord-americana. Els dos són exemples d’un rhythm & blues empàtic, jovial i a la recerca d'”amistats”, en el camí d’altres afinitats estilístiques.”Hit the road Jack” és un dels temes que va contribuir a cimentar el soul, un estil que va esborrar les diferències racials pel que fa a la música. Aquesta fita defineix Ray Charles, més enllà del seu talent artístic. Una postura que va defendre en els anys posteriors, fins al punt de exemplificar la lluita en pro dels drets civils als escenaris, en negar-se a actuar en recintes que mantenien el veto de la discriminació racial.

“Hit the road Jack” es troba entre les 500 cançons més importants de tots els temps, segons la llista confeccionada per la revista Rolling Stone. La seva rellevància ha superat el pas del temps, generació rere generació.

La cançó s’ha pogut sentir en anuncis, en estadis esportius, coincidint en els moments decisius de disciplines com el hockey sobre gel i el futbol americà. Ha donat nom a una sèrie de televisió, i ha il·lustrat les imatges de nombroses pel·lícules, des de “Scorpio Rising”, film experimental de Keneth Anger del 1964, fins a “El rei pescador/The fisher king”, èxit de Terry Gillian d’ara fa 25 anys, passant pel biopic “Ray” del 2004, amb Jamie Foxx i Regina King com a intèrprets i, aquest any, a “Deadpool”, l’adaptació cinematogràfica de l’heroi del còmic.

Malgrat el que s’ha suggerit, “Hit the road Jack” no és una resposta de Margie Hendricks (The Raelettes) a la relació tempestuosa que va mantenir amb Ray Charles. La composició de Percy Mayfield va coincidir amb aquelles circumstàncies sentimentals, però no en van ser la inspiració. El més significatiu d’aquesta cançó es troba en les dues línies inicials: “Hit the road Jack and don’t cha come back no more no more no more no more. Hit the road Jack and don’t cha come back no more”. Només cal canviar “Jack” per “rhythm & blues” per saber que mai més va tornar al lloc d’on el van foragitar. En una cruïlla, hi va plantar un rètol llampant i nou de trinca que deia “soul”, i va continuar.