Richard Hell & The Voivoids: “Blank Generation EP”

La generació en blanc

 

El novembre de 1976, ara fa 40 anys, va aparèixer “Another World”, el debut de Richard Hell & The Voivoids, a través del segell novaiorquès Ork Records. El disc era poètica punyent, una acerada declaració de nihilisme en tres temes: “(I Could Live With You) (In) Another World”, “(I Belong To The) Blank Generation” i “You Gotta Lose”. El disc, amb el títol original d’“Another World”, va passar a ser popularment conegut com a “Blank Generation EP”, per incorporar un dels himnes genuïns del punk novaiorquès, molt popular entre el públic que anava als concerts de Televison, banda en la qual Richard Hell va militar temporalment. El vinil és una fita del col·leccionisme per la seva condició d’edició limitada, amb el valor afegit per origen respecte a l’edició britànica, que Stiff Records va publicar el 18 de novembre d’aquell mateix any, sota llicència. Aleshores, aquests tres temes van servir d’avançament per a “Blank Generation”, el primer llarga durada del grup de Richard Hell, emblema de l’art punk del Nova York de finals dels 70, que va publicar Sire Records el setembre de 1977.

“Another World/Blank Generation EP” va ser la segona referència d’Ork Records: New York, New York. Terry Ork va crear el segell l’agost de 1975. Aquest artista i empresari era un personatge pintoresc, de barba i olleres prominents, amb un aspecte semblant a l’Allen Gingsberg de meitats dels anys 50 (Howl). Un entusiasta de la “Nouvelle vague”, especialista en Jean-Luc Godard, exmembre de la faràndula Factory, que Andy Warhol va foragitar personalment del seu grup d’acòlits per imitar sarcàsticament les seves experiències cinematogràfiques. La seva aventura en la indústria discogràfica està considerada com a impulsora del punk de la ciutat dels gratacels. Dins l’escena emergent de la música underground, Ork Records va irrompre com a valedor del format de les 7 polzades (patró de despeses assumibles), va  promoure els predicats ètics DIY (fes-t’ho tu mateix), aglutinant tots aquells músic que es veien abocats a apostar per una forma alternativa de difondre la seva música, més enllà de les vies restrictives imposades per les grans discogràfiques. Amb la distribució del seu material, va contribuir a generar el concepte de botiga de “discos independents”, on es nodrien les primeres emissores universitàries de la Costa Est. Terry Ork, també era copropietari de Cinemabilia, un cau de llibres i pura cinefília, situat al Carrer Tretze amb la 5ª Avinguda. Allà hi treballava Richard Meyers (Lexington, Kentucky, 2 d’octubre de 1949),  narrador, poeta i baixista tècnicament limitat, conegut artísticament com a Richard Hell.

Les seves expectatives literàries van trobar un camí nou en la música, gràcies a un amic d’infància, company d’escola a Delaware, amb qui l’unia tant les aspiracions poètiques com l’afany de fugir del provincianisme i viure a la gran metròpoli, Manhattan: Thomas Miller (Denville, Nova Jersey, 13 de desembre de 1949). Miller, com a músic, estava obsessionat per la llibertat jazzística de John Coltrane, però el nivell tècnic que exigia el seu instrument van fer-li canviar el saxofon per la guitarra, el jazz per The Velvet Underground i The Rolling Stones, i el seu nom de naixement per l’artístic de Tom Verlaine. El 1972, Hell i Verlaine van crear el grup Neon Boys, al costat del bateria Billy Ficca. Després de gravar demos fins a un total de sis temes, entre els quals s’incloïa “Love Comes In Spurts”, fer proves a Chris Stein (Blondie) i Dee Dee (Ramones) per la vacant d’un segon guitarrista, els Neon Boys passaven a la història el 1973, per convertir-se definitivament en Television mesos després, amb la incorporació de Richard Lloyd.

El 1974, mentre el fotògraf Richard Mapplethorpe finançava el premsat de 2000 còpies de “Piss Factory/ Hey Joe”, el primer single de la seva companya Patti Smith, Terry Ork es va convertir en el mànager de Television i en un dels agitadors culturals més importants de la ciutat. Va moure el centre d’atenció del Max’s Kansas City al CBGB, de Park Avenue South al Bowery, del que havia estat reialme musical d’Andy Warhol al local de Hilly Kristal, nucli de l’escena emergent, ple de cercatalents de les “majors”, sempre disposats a oferir contractes. The Stillettos, amb la cantant Deborah Harry, va ser un dels grups caçats per convertir-se en Blondie. Després de debutar a l’escenari del Townhouse Theater, Ork va aconseguir que Television actués al CBGB cada dissabte, una residència que compartien setmanalment amb Squeeze, entre d’altres grups. Els beneficis de la seva mediació van fer possible l’aventura d’Ork Records, que va publicar el single “Little Johnny Jewel, Part One”, a la cara A, i “Little Johnny Jewel, Part Two”, al revers, com a debut discogràfic de Television, el 1975. Ork Records promovia artistes amb bagatge cultural, que marcaven amb riquesa literària el ritme de finals dels 70, des de Marbles a Cheetah Chrome, passant per Feelies i Lester Bangs, per arribar a  Idols, Erasers, Revelons o The dBs, primers exemples del que es va anomenar post punk. També és remarcable el fet que Ork Records va donar suport al canvi estilístic de l’exBox-Tops i Big Star, Alex Chilton, amb l’EP “Singer Not The Song”.

Television, el seu gran descobriment, es va guanyar la fama de banda de culte gràcies als seus directes, cada cop més elaborats i experimentals, fins a crear el so inconfusible del grup, la unió perfecte entre la veu de Verlaine i els seus contrapunts de guitarra, entrellaçats pels riffs blues de Lloyd. A aquest nivell de perfeccionament no hi arribava el baix de Richard Hell, com tampoc no hi ajudava la seva addicció. Aquella cohesió sònica es veia pertorbada per la seva manca de destresa i, sobretot, pel seu comportament, bromós i erràtic. Richard Hell era l’esperit del grup com a poeta, amb una imatge de nihilista convençut, tant per pensament com per acció. La cultivava amb texans esparracats, cabell agullós, samarretes estripades o a pit descobert, on s’hi podia llegir “You Make Me” escrit en retolador, que justificava amb frases com “Riambaud looks like this”. Malgrat el seu carisme, el cert és que totes les seves composicions van caure una a una del repertori dels directes de Televison. Amb la desaparició del tema “(I Belong To The) Blank Generation”, Richard Hell va deixar de ser membre de Television. El grup de Tom Verlaine va seguir el camí cap a la glòria amb la incorporació del baixista Fred Smith. La resta és un contracte amb Elektra Record i la publicació de l’imprescindible “Marquee Moon”, el 1977.

Pel que fa a Richard Hell, abans de formar la seva pròpia banda, es va relacionar amb músics amb els quals compartia addició. Va compondre “Chinese Rocks” amb Dee Dee Ramone, i va passar una temporada amb The Heartbreakers, el grup de Johnny Thunders. Robert Quine el va rescatar de l’espiral d’autodestrucció. Un bon amic que, a més, era un guitarrista de talent, capaç d’improvisar tot menys el predictible en els seus solos, per la qual cosa l’admirava Lou Reed, que el va contractar en més d’una ocasió per enriquir els seus directes i per la gravació de “The Blue Mask” (1982). Quine va ser el puntal del grup The Voivoids, anomenat així en referència a la novel·la que havia escrit Hell. S’hi van sumar el bateria Marc Bell (Wayne County, posteriorment Marky Ramone) i un segon guitarrista, Ivan Julian. Terry Ork el va arreplegar de seguida i, en un temps rècord, va gravar “Blank Generation EP”, que traslladava a vinil un dels temes definitoris de tota una època en la història musical de la ciutat de Nova York. Si l’afirmació sembla exagerada, la deixo com una opinió personal.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s