Punk és Hell

To John, Martin, Joey and Mike: No retreat, no surrender

Abans del mític “Horses” (1975), de Patti Smith, d’àlbums com Ramones (1976) o “Talking Heads:77” (1977), tothom sap que hi havia MC5, The Stooges i New York Dolls. Els intel·lectuals poden contextualitzar el punk com a una variant evolutiva de l’anomenada “trash culture”, estètica que es remunta als anys 60. També poden dir que l’underground rock va tenir en el Mercer Arts Center, del Greenwich Village, un dels seus epicentres, si més no, a la ciutat de Nova York de començament dels anys 70. Poden argumentar que el primer trencador de l’estètica convencional va ser Little Richards, a finals dels 50, i no s’equivoquen. Que el garage rock dels Kingsmen amb “Louie Louie” és pioner i definitori, i l’encerten, com també l’encertarien si escollissin “My Generation”, de Who. No hi ha dubte que The Velvet Underground és pedra filosofal, banda de referència per a dues generacions de músics, pel cap baix. Això és el que sempre s’ha dit i volem sentir, sense que aquesta frase tingui cap intenció de banalitzar el que és una realitat incontestable. Aquesta introducció només serveix per matisar, intentar explicar el que no s’ha dit de l’esclat del punk, un moviment visualment molt entregat a les imatges icòniques i, musicalment, atribuït a uns quants grups i solistes molt determinats. Aquí és on entra Richard Hell i el que va expressar amb la seva poesia, la seva actitud i el seu aspecte. El context és socioeconòmic: la crisi del petroli de la primera meitat dels anys 70. No és exactament la ciutat de Nova York, el que cal explicar és a l’altra banda del riu Hudson: les refineries de New Jersey.

Abans que Neon Boys fossin Television, abans que el CBGB fos el nucli del punk novaiorquès, abans que Terry Ork convencés Hilly Kristal que obrís el seu local del Bowery als grups de nova fornada, el CBGB era l’acrònim de Country, BlueGrass and Blues, un cau de copes amb música, que es va inaugurar a la zona més inhòspita del sud de Manhattan, envoltat d’edificis i magatzems abandonats, enmig de carrerons plens de brutícia escampada i de fetor. Tots els que han viscut a la ciutat de Nova York saben que un novaiorquès de Manhattan pot referir-se despectivament a New Jersey. És políticament incorrecte, però és un fet, un tòpic popular que encara avui perdura. Als anys 70, aquest menyspreu s’ampliava a barris com Brooklyn, tan de moda actualment, i era temerari anar fins a districtes com Chelsea i Tribeca, ara transformats en exclusius. En aquella època, la gent que vivia als voltants anava al CBGB a veure glopissons i cervesa fins que tenien les butxaques escurades. El públic no tenia res d’especial,  però hi havia un segment molt determinat de clientela. Eren joves, treballadors acomiadats de les refineries de New Jersey que, tot esperant una oportunitat de trobar feina, s’hi gastaven els quatre quartos de les indemnitzacions en gresca. Ho feien creuant el riu, anant a Manhattan, a la part de l’illa que els tolerava, a tot estirar fins a la part baixa del Village, el Lower East Side. Més enllà, en direcció nord, es sentien incòmodes, vetats pel seu aspecte. Mai van arribar fins al Max’s Kansas City, aleshores temple de la bohèmia benestant. Ho dic amb coneixement de causa, de font directe. En vaig conèixer quatre d’aquests nois, mentre pintaven el menjador d’un campus universitari. Tots tenien més o menys de la meva edat. Eren francs, sans i alegres, amb un esperit indomable, i em van acollir fraternalment. Van ser dels espavilats. Sense renunciar a tot allò que els feia oblidar penúries i mals tràngols, van invertir les seves indemnitzacions en la compra d’una furgoneta i van començar a pintar cases, un mercat assegurat, especialment a Long Island. Els ajudava els caps de setmana, fora de la meva rutina d’estudiant. Rebentaven els preus, i havíem d’anar alerta amb els controls del sindicat. Per a mi, si ens enxampaven, suposava la revocació de la carta verda i la deportació. Però en trèiem un bons calerons i les farres eren monumentals.

Vam fer pinya el 76 i, pel que em van explicar, van veure la transformació del CBGB. Hi eren el 31 de març del 1974, veient el directe de Televison, però trobant en falta Richard Hell, acomiadat per Tom Verlaine. Vestia com ells. Sobretot, els agradava el què deia, s’identificaven amb aquella tornada de “Blank Generation”: “I belong to the blank generation/ I can take it or leave it each time…” Recordo el comentari que Joey em va fer de Hell en una ocasió: “I don’t know where he got those words, but this guy knows how to put them straight, fuckin’ A, he ‘do’ it!” El que no sabien, ni crec que els hagués interessat, és que en l´últim concert que Richard Hell va fer amb els Television, Malcolm McLaren, aleshores mànager de The New York Dolls, estava entre el públic. Fascinat pel seu aspecte i actitud, el va temptar a creuar l’Atlàntic per a ser el cantant d’un grup que estava embastant. Una proposta que també va adreçar a Johnny Thunders. Els dos van rebutjar-la. Poc més d’un any després Syd Vicious era la versió britànica de Richard Hell, al capdavant de Sex Pistols.

Entre les moltes experiències que vaig viure, vaig comprovar que banyar-me amb texans tallats a Jones Beach no era fer-se el maco, sinó una mesura per no quedar-me despullat davant l’embat de l’onada atlàntica. Cardar damunt del capó d’un Dodge era molt més que la lletra d’una cançó; es deia Abby i olorava a pètals de rosa. Sí, hi havien nits màgiques i eternes sota els llums de neó. En podria dir més de tòpics, però el que no em vaig empassar és el que, aleshores, ja considerava una fal·làcia, cada cop que sentia a la ràdio anunciar Sex Pistols com a fenomen musical de l’any. Considerava aquesta afirmació com a una impostura barata del desgavell genuí en què s’expressaven els meus amics. No en van voler saber res d’aquella actitud que es promovia com a nova estètica. Maleïen les formes de vestir que havien dut i els caus que havien creat, dels quals se’n havien apropiat i en feien tendència els joves de classe mitjana alta de Manhattan. El dia que els Talking Heads van actuar com a teloners dels Ramones al CBGB, el 1975, van deixar d’anar al famós club del Bowery. Aquell local va esdevenir el centre d’un plèiade d’artistes i de grups que reivindicaven The Velvet Underground, com ara Patti Smith, Mink DeVille o els mateixos Television. Eren intel·lectuals, artistes art rock, joves, amb formació acadèmica, que coneixien la poesia de Baudelaire i Riambaud. Els genuïns creadors d’aquella actitud s’havien atrevit a anar a Manhattan com a reafirmació de la seva identitat, fugint dels seus paisatges quotidians i depressius, i això, era tant fresc, provocatiu i suggerent que no podia passar desapercebut a ulls de qualsevol amb un mínim de sensibilitat. Van deixar testimoniatge del que vivien, amb l’arrogància de la naturalitat. Molts en van prendre nota. Vestien d’aquella manera com una expressió d’orgull, una mena  d’”això és el que tinc”: poc futur, texans esparracats, botes feineres  d’obrer acomiadat i xupa de segona o tercera mà per no congelar-se. No sé on deuen estar, però recordo que quan vaig tornar al meu petit i estimat país, mentre m’enlairava, els vaig imaginar vestits amb americana a l’estil Tony Manero, borratxos, alegres, de farra, bevent bourbon dins la camioneta, abans d’entrar a qualsevol disco de Queens. Per sempre més vagaregen per Long Island, fent això o allò altre, segons el moment, com interruptors d’acció, omplint solars buits amb rialles, girades, de sobte, en estupor, aquell interval momentani de paper en blanc que mai van omplir, potser per que no calia o perquè sabien que era inútil per endavant. Vagaregen en el meu record lluny de la ciutat,  per localitats anodines com Deer Park, Brentwood, o Selden, a banda i banda de la Long Island Expressway, el camí per on passa tothom..

Richard Hell els va estilitzar amb els seus versos, amb un llenguatge que no els pertanyia, però que entenien i els fiblava. Una altre de més planer, probablement el que millor els va representar, era el de Bruce Springsteen, i no precisament amb “Born To Run” (1975), sinó amb els títols precedents al seu esclat comercial, tot i que aquest àlbum va tenir la fortuna de fer una síntesis rotunda i sense escletxes dels anteriors, especialment aconseguida amb la cançó “The Other Side”. Anys després, ja entrada la dècada dels vuitanta i amb els disc “Nebraska” (1982), va continuar retratant aquells desclassats. Sense oblidar els “paisatges lunars” de Nova Jersey, es va inspirar en altres personatges, sorgits en altres zones depauperades de la Unió. Eren veus que esgarrifaven, que s’escoltaven com a testimonis atzarosos i aïllats, fragments d’una descripció errant pels paisatges dels somnis estroncats, la desesperació i l’abandonament. Va per a ells: Punk is Hell (Richard Hell and my pals).

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s