“Hit the road Jack”: Ray Charles obre camí al soul

Clàssic imprescindible

Ray Charles and his Orchestra va publicar aquesta brillant combinació de jazz, rhytm & blues i gospel l’última setmana d’agost del 1961. El tema és una composició original de Percy Mayfield i Ray Charles la va enregistrar al piano amb el contrapunt vocal de Margie Hendricks, component de The Raelettes, el grup femení de segones veus integrat al seu combo. El setembre d’ara fa 55 anys va a sonar amb força a les principals cadenes de ràdio dels EUA. El 9 d’octubre va entrar al Hot 100 US Pop Singles Billboard Charts. En set dies era al capdamunt de la llista, una posició que va mantenir dues setmanes consecutives, mentre que va regnar durant cinc setmanes a la corresponent del Rhythm & Blues, per certificar el seu sisè número u en aquest rànquing. Després de la versió de Hoagy Carmichael, “Georgia on my mind“, “Hit the road Jack” va ser el segon dels tres que va aconseguir Ray Charles entre els anys 1959 i 1962 (el tercer va ser la versió d’un clàssic de Don Gibson, “I can’t stop loving you“). Amb aquesta successió d’èxits, el cantant, compositor i pianista cec d’Albany (Georgia) va traspassar la frontera racial, la divisòria entre la música que era apta només per als negres i la que consumia el públic massiu dels blancs en els Estats Units dels anys 60.

“Hit The road Jack” apareix al mercat a finals de l’estiu del 1961, com a senzill deslligat de l’àlbum “The genius hits the road”, publicat el setembre de 1960, el primer treball que va enregistrar per a ABC-Paramount, després que no volgués negociar un contracte de continuïtat amb Atlantic Records. El motiu s’ha de trobar en la seva voluntat per cercar una major llibertat artística. L’antecedent d’aquest canvi d’aires i la nova actitud que representa “Hit the road Jack” s’albiren en originals de Ray Charles com “I got a woman” (Atlantic, 1954) i, sobretot, en l’èxit “What’d I say” (Atlantic, 1959). Aquest últim es va gravar en rigorós directe, de manera totalment improvisada, per omplir una actuació que havia quedat curta segons l’estipulat per contracte. Ray Charles va veure el seu futur en orquestrar aquella fluïdesa, sofisticada i espontània. El públic li va donar la raó, amb una resposta entusiasta i molt alliberada davant aquell suggeriment explícitament sexual. Es va concentrar en els directes, en la seva vivesa creativa, i va deixar les tasques de composició en mans d’altres. Malgrat Atlantic Records va editar inesperadament la totalitat del màster de “What’d I say” en dues parts, les dues cares d’un senzill de 7 polzades, Ray Charles va abandonar la disciplina d’Atlantic, deixant enrere els estrictes jazz i blues que havia practicat fins aleshores, per poder donar sortida al seu eclecticisme com a intèrpret. Sense voler, per pura intuïció, obria el camí a un nou estil. S’estava convertint en el creador virtual del soul, amb permís de Nina Simone, Etta James, Jackie Wilson, Hank Ballard i Clyde McPhatter.

Sense renunciar a la seva experiència musical, ans el contrari, aprofitant els coneixements adquirits en la interpretació jazzística i en la creació dels arranjament big band, va unir el fervor del gospel a la narrativa lírica del blues i del country, alimentant les possibilitats de improvisació de cadascun d’aquests elements per crear un còctel inèdit, una explosió rítmica plena d’ànima i energia. Amb el temps, Sam Cooke es va encarregar de definir i perfilar aquests nous paràmetres estilístics, que seguirien Aretha Franklin, Bobby Womack, Al Green, Otis Redding, James Brown…

“Hit the road Jack” celebra 55 anys com a un dels temes més curts de la història de la música popular (pop, en el sentit més genuí). La seva durada no arriba als dos minuts, però la seva transcendència no es pot quantificar. El tema és hereu directe de l’escola que va popularitzar Louis Jordan & The Tympany Five entre els anys 40 i els 50, el format reduït de l’època daurada de les big bands de jazz, una transformació tan dinàmica i visceral que va “socialitzar” les audiències, per atreure a uns i als altres, per omplir tant els caus (juke joints) de pobles de mala mort com els escenaris rutilants de les grans ciutats. Era el temps del rhythm & blues, tan negre, arrelat i captivador, que es va haver de “blanquejar” en favor del sorgiment del rock’n’roll. Juntament amb “Reet Petite“, de Jackie Wilson, “Hit the road Jack” va atreure el públic de raça blanca sense haver de recórrer a l’expoli creatiu, mantenint els trets distintius de la cultura musical afronord-americana. Els dos són exemples d’un rhythm & blues empàtic, jovial i a la recerca d'”amistats”, en el camí d’altres afinitats estilístiques.”Hit the road Jack” és un dels temes que va contribuir a cimentar el soul, un estil que va esborrar les diferències racials pel que fa a la música. Aquesta fita defineix Ray Charles, més enllà del seu talent artístic. Una postura que va defendre en els anys posteriors, fins al punt de exemplificar la lluita en pro dels drets civils als escenaris, en negar-se a actuar en recintes que mantenien el veto de la discriminació racial.

“Hit the road Jack” es troba entre les 500 cançons més importants de tots els temps, segons la llista confeccionada per la revista Rolling Stone. La seva rellevància ha superat el pas del temps, generació rere generació.

La cançó s’ha pogut sentir en anuncis, en estadis esportius, coincidint en els moments decisius de disciplines com el hockey sobre gel i el futbol americà. Ha donat nom a una sèrie de televisió, i ha il·lustrat les imatges de nombroses pel·lícules, des de “Scorpio Rising”, film experimental de Keneth Anger del 1964, fins a “El rei pescador/The fisher king”, èxit de Terry Gillian d’ara fa 25 anys, passant pel biopic “Ray” del 2004, amb Jamie Foxx i Regina King com a intèrprets i, aquest any, a “Deadpool”, l’adaptació cinematogràfica de l’heroi del còmic.

Malgrat el que s’ha suggerit, “Hit the road Jack” no és una resposta de Margie Hendricks (The Raelettes) a la relació tempestuosa que va mantenir amb Ray Charles. La composició de Percy Mayfield va coincidir amb aquelles circumstàncies sentimentals, però no en van ser la inspiració. El més significatiu d’aquesta cançó es troba en les dues línies inicials: “Hit the road Jack and don’t cha come back no more no more no more no more. Hit the road Jack and don’t cha come back no more”. Només cal canviar “Jack” per “rhythm & blues” per saber que mai més va tornar al lloc d’on el van foragitar. En una cruïlla, hi va plantar un rètol llampant i nou de trinca que deia “soul”, i va continuar.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s